Adrià Riudavets Ramos Llum, càmera, acció!!! El cinema forma part del nostre dia a dia i s’ha integrat a l’espai en què vivim sense que en siguem totalment conscients. No es pot negar que el cinema ha tingut una gran influència en la societat, sobretot a les grans ciutats, fins i tot en els llocs més inhòspits trobem aquest rastre transformat en cartells, pòsters, tanques publicitàries, arrelant en les persones que els habiten. Durant dues setmanes a l’any, Cannes es converteix en la capital europea, acull una multitud interessada en el seu festival de cinema i fa molt més visible aquesta situació, però, què passa durant la resta de l’any? Aquesta presència segueix sent visible? La intenció del reportatge és integrar aquests espais publicitaris al moment de la presa i a tot el qui en aquell moment passava per allà. Adrià Riudavets Ramos Lumière Adrià Riudavets Ramos Fros... contra Nixo.... Adrià Riudavets Ramos Passejant amb Humphrey Bogart Adrià Riudavets Ramos Societat arraigada Daniel Laurinc Unes vacances daurades (en la misèria dels altres) Necessitem un rellotge daurat o una suite a l’Hotel Carlton? Fa falta gastar-se milers d’euros en bellesa, publicitat o pedigrís? Més de 1.000 milions de persones viuen avui en la pobresa, amb menys d’un dòlar al dia. Els ingressos de les 500 persones més riques del planeta superen els de 416 milions de persones pobres. Vacheron Constantin, el rellotge més car, val 5.000.000 d’euros, mentre que la producció de sabates Nike a Indonèsia no supera els 5 dòlars. La fortuna de Bill Gates arriba als 40 mil milions de dòlars (dos cops el PIB anual de Bolívia). A Espanya, els executius de grans empreses guanyen de mitjana uns 3 milions d’euros anuals, i prop del 25 per cent dels assalariats no arriba als 12.000 euros l’any. Per acabar amb la pobresa extrema farien falta 300.000 milions de dòlars anuals, quantitat que representa un terç de la despesa militar global anual. Aquestes fotografies proposen una mirada saturada a un món que viu còmodament amb aquestes estadístiques, com si cada dia fossin vacances. Daniel Laurinc Dior Daniel Laurinc Pedigrí Daniel Laurinc El temps daurat Daniel Laurinc La bellesa del diner Dionís Comas Carbonell Destrucció de la costa catalana En aquest treball parlo de tots els edificis i instal•lacions que es construeixen a la costa catalana (hotels, apartaments, restaurants...) que tan sols s’utilitzen durant els mesos d’estiu i que durant la resta de l’any queden en desús, pràcticament abandonats. Utilitzant la fotografia conceptual amb una visió no tant de reportatge clàssic sinó trepitjant el terreny d’autor, denuncio visualment l’agressió que suposa per la natura tota aquesta construcció desmesurada. A les imatges, en format panoràmic, podem veure com els edificis queden del revés i es mostra així la part “no agradable”, la forçada i agressiva. En canvi, el mar queda del dret per demostrar que és en aquest espai d’una manera natural. Dionís Comas Carbonell Sitges Dionís Comas Carbonell Palamós Dionís Comas Carbonell Platja d'Aro Dionís Comas Carbonell Lloret de mar Joan Alvado Cárcel Kurdes: llavor i rebrot d’un poble El projecte presenta una mirada particular sobre el poble kurd, centrat en la figura de les seves dones. La dona sempre ha tingut un paper destacat en la representació pública de la identitat kurda, en què és un agent social molt més visible que a cap altra societat de l’Orient Mitjà. El reportatge vol mostrar aquesta visibilitat, emmarcada dins del contrast existent entre dues generacions: mares que han viscut el dolor i la desolació al llarg del temps i filles que atresoren la força de la joventut i la il•lusió per una regeneració democràtica que pugui garantir el futur dels kurds. Ambdues generacions comparteixen quatre trets característics, quatre conceptes que defineixen la idiosincràsia de la seva gent, i el que és la historia recent del seu poble: unitat, patiment, esperança i futur. Joan Alvado Cárcel La cultura, unitat Joan Alvado Cárcel Els absents, patiment Joan Alvado Cárcel Mares i fills, esperança Joan Alvado Cárcel La força de la joventut, futur Jordi Pizarro Torrell Las noches de Samanta La prostitució al carrer sempre ha estat un fet present a la nostra societat, i jo, he volgut ensenyar aquesta realitat explicant la història des d’un sol personatge. Samanta és una transsexual nascuda a Colòmbia i prostituta des dels quinze anys. Espanya li atorgà l’asil polític l’any 2007 a causa de les fortes pressions del govern Colombià i les amenaces de mort per part de diversos sectors. Va arribar a ser una líder de moltes transsexuals a Llatinoamèrica per la lluita de la millora dels seus drets. Actualment, encara treballa de prostituta a Barcelona i forma part d’una xarxa de transsexuals llatinoamericana. La seva història ens ensenya la realitat d’una prostituta transsexual que treballa a peu de carrer, amb les seves pors, les seves il•lusions i la seva lluita diària cada cop que surt de casa. Jordi Pizarro Torrell Samanta Jordi Pizarro Torrell La fe Jordi Pizarro Torrell Roig de nit Jordi Pizarro Torrell Clients invisibles Jordi Zaragoza Alòs Residències de la 3a edat, una nova família Sovint es parla de les residències d’avis com un lloc on ningú vol anar-hi a parar, portar un familiar a una llar de la tercera edat s’acostuma a entendre com “abandonar” aquella persona perquè fa nosa. Però crec que estaria bé donar una altra visió. Si bé és cert que potser algunes famílies ho fan pel motiu abans esmentat, vull deixar clar l’esforç d’un equip de professionals que intenten donar a aquestes persones que hi resideixen un final de vida digne. N’estic segur que pels avis, aquesta casa i les persones amb les qui conviuen esdevenen una nova família, amb tots els valors que això comporta, des de les celebracions, la companyia i l’afecte d’una estimació sincera. Jordi Zaragoza Alòs Un munt de vivències Jordi Zaragoza Alòs Celebracions Jordi Zaragoza Alòs Companyia Jordi Zaragoza Alòs Afecte Laia Garcia Lage Els records de l'oblit L’Alzheimer és una malaltia de pèrdua de memòria que pot durar entre 10 i 12 anys, en què algunes neurones moren i algunes parts del cervell deixen de funcionar. És incurable, però es pot alleugerir el procés de la malaltia amb medicació. Hi ha diferents fases. A la primera, destaca l’oblit d’algunes coses i certa dificultat en les funcions executives. A la segona fase, tenen problemes en conversar i falta de precisió en realitzar les tasques. La tercera es caracteritza per la gravetat dels símptomes. Es produeixen canvis de conducta i es comencen a produir brots d’agressivitat i el desconeixement dels familiars. Per últim, pateixen el deteriorament de la massa muscular, absència de la mobilitat, trastorns alimentaris i pèrdua de la parla. Acaben sent completament dependents. He escollit aquest tema per realitzar el reportatge perquè la meva àvia pateix aquesta malaltia. Personalment, considero adequat tractar-la en aquest treball i reflexionar-hi per destacar l’enorme profusió que té mundialment. M’agradaria mostrar que amb paciència, amor i fortalesa poden superar-se les majors adversitats, com per exemple el fet que un familiar proper pateixi aquesta malaltia. Laia Garcia Lage Perduda Laia Garcia Lage Dolor en el buit Laia Garcia Lage Llaç d'afecte Rut Panusé Feijóo En el camí Què ens queda després de tot? Són molts els avis i àvies que al final de la seva vida es veuen sols en una rutina que els fa morir lentament per dins. Un problema social o humà en el qual es troben molts d’ells en l’actualitat. La sèrie de quatre fotografies que presento té la intenció de transmetre aquesta soledat com a universal, a través de quatre símbols: 1. El passat que ha quedat enrere, parat en el temps, però tot continua. 2. La soledat sense paraules. 3. Menjar per a un. 4. Tot i que vols acabar amb aquesta situació, donant voltes cada matí al voltant del mateix cercle, en llevar-te només queda l’acceptació: vius sol. Rut Panusé Feijóo símbol 1 Rut Panusé Feijóo símbol 2 Rut Panusé Feijóo símbol 3 Rut Panusé Feijóo símbol 4 Sandra Garcia Piñero Realitats contradictòries Amb el meu reportatge vull conscienciar del poder de les imatges quant a l’ús que en fa la publicitat a llocs com l’Índia. He volgut captar un joc visual amb un toc crític. Això ho aconsegueixo mitjançant una dicotomia entre els cartells publicitaris i els personatges que hi passen per davant. Intento unir la realitat i la seva representació. Les frases que acompanyen les fotografies es poden aplicar tant a la imatge dels cartells com a les persones reals. D’aquesta manera, aconsegueixo unir dos mons contradictoris, el real i el representat, mitjançant la paraula. Són imatges per reflexionar sobre com s’introdueix el primer món dins d’una societat tercermundista. Sandra Garcia Piñero Joc de gestos i mirades Sandra Garcia Piñero La realitat del treballador Sandra Garcia Piñero Coquetejant amb la càmera Sandra Garcia Piñero Acció versus quietud