Adrià Riudavets Ramos Entre quatre parets ‘Entre quatre parets’ forma part d’una sèrie de fotografies que ens porten a la rutina i al dia a dia d’un grup d’immigrants de diferents procedències que viuen sota el mateix sostre en una de les moltes fàbriques abandonades del Poble Nou de Barcelona, just on ara s’aixeca el modern i abstracte barri del 22@, una zona de molts canvis els últims anys. Dividit en dos edificis i comunicats per un pati comú on la gent es reuneix, i com si d’un oasi descuidat en mig de la ciutat es tractés, la nau és el refugi de tot un grapat de persones amb dificultats per tirar endavant, que es guanyen la vida remenant fems, cercant deixalles, acumulant ferralla i compartint més coses de les desitjades, capaços de passar de la millor companyonia a les continues baralles. Adrià Riudavets Ramos Sense títol 1 Adrià Riudavets Ramos Sense títol 2 Adrià Riudavets Ramos Sense títol 3 Adrià Riudavets Ramos Sense títol 4 Andrea Lamount Recordaràs Descendents d’esclaus africans durant la conquesta espanyola, la comunitat afrocolombiana ha viscut durant segles exclosa de tot dret i llei territorial, marginada i oblidada per la societat. Han hagut de patir des del S.XVI una continua lluita per la seva dignitat i llibertat, i la recerca per la seva identitat encara continua. Avui en dia, el poble afrocolombià viu una de les colonitzacions més violentes dels nostres temps, l’expropiació de les seves terres a mans d’actors armats i multinacionals estrangeres que tenen megaprojectes d’explotació minera i cultius de palma africana. El Chocó, situat al nordest de Colòmbia, és conegut per la gran riquesa del seu ecosistema i biodiversitat, factor que fa que sigui un dels territoris més cobdiciats del món. La conseqüència directa a aquesta ocupació territorial violenta és el desplaçament forçós de les poblacions afrodescendents que es veuen obligades a fugir amb el que tenen a sobre per tal de no ser assassinats. ‘Recordaràs’ narra les petjades del desplaçament a través de mirades perdudes però que no es donen per vençudes. Una història de supervivència i resistència. No els hem oblidat. Andrea Lamount Sense títol 1 Andrea Lamount Sense títol 2 Andrea Lamount Sense títol 3 Andrea Lamount Sense títol 4 Carla Moral Moments de ‘sense raó’ Per molt que ens vulguin fer veure el contrari, en realitat som uns éssers molt senzills. Som animals disfressats de raó i complicació, però en el fons, quan ens despullem, som fàcils i accessibles. Aquest reportatge pretén ser una petita mostra del que passa quan un, de cop, sent la necessitat de deixar-se emportar i deixar de banda aquestes fronteres que ens fan distanciar de nosaltres mateixos. Així doncs, el que m'ha portat a fer aquest reportatge és presenciar com fins i tot en llocs tant estressants i transitats com el metro de Plaça Catalunya, es donen aquests moments de "sense raó". I veure com una simple música cubana fresca i lleugera acaba sent el motiu que ens fa oblidar totes les coses que ens pesen. La música acaba sent la protagonista real (tot i estar en segon terme) perquè ella ens desperta aquest instint espontani. Carla Moral Sense títol 1 Carla Moral Sense títol 2 Carla Moral Sense títol 3 Carla Moral Sense títol 4 Javier Guiñales Gutiérrez Invisibles Els anomenen invisibles, no obstant això, no parlem de persones amb cap superpoder. Un do que no comporta cap responsabilitat a ningú, tret d’aquells que els hi hem atorgat. I ningú està exempt d’ella. El seu oblit té com a conseqüència una mal fingida ceguera que ens torna a tots més ignorants, però sobretot menys humans. L’esforç que fem per no veure’ls fa que siguem nosaltres els que deixem d’existir. Aquest projecte parteix del moment en què algú vol assumir la seva part de responsabilitat, i ho fa com millor sap: fent fotos. Fent protagonistes de la imatge a aquests als qui neguem l’existència. Javier Guiñales Gutiérrez Sense títol 1 Javier Guiñales Gutiérrez Sense títol 2 Javier Guiñales Gutiérrez Sense títol 3 Josep Subiranas Molist De l’infern a la salvació Otis Meredy Junior és un reverend que treballa a Anacostia. Ell treballa en una petita església anomenada “Beneeix als nostres fills”. Malgrat les poques persones que visiten la seva església, treballa per mantenir tants nens com sigui possible fora dels carrers d’Anacostia. Otis era un traficant de drogues. Després de 12 anys a la presó, on ell explica que allà va ser on Jesús el va il•luminar. Realitza un gir de 180 graus a la seva vida i un cop surt de la presó decideix trencar amb el seu passat i fer el bé. Va ser llavors quan va decidir fundar aquesta petita església al seu barri. I des de llavors aquest petit lloc s’ha convertit en la seva vida diària. Ell sent que està complint el que Dèu li va dir que fes. I treballar per a millorar el seu barri que és una zona de les zones amb més problemàtiques socials de Washington DC. Josep Subiranas Molist Tempesta d’una vida anterior Josep Subiranas Molist Dia de l’apreciació a l’església Josep Subiranas Molist Moment d’excitació durant la classe de bíblia a la petita comunitat Josep Subiranas Molist El dit de Déu JuanFra Álvarez Acosta Ulls de revolució Diumenge 15 de maig de 2011 va néixer el moviment 15M i amb ell una sèrie d’acampades en senyal de protesta a centenars de places de ciutats de tota Espanya. Totes les acampades tenen una fita comuna, lluitar per una democràcia real. La indignació i la crítica sempre van de la mà. L’indignat és més que mai un crític, i el veritable esperit crític sentirà el compromís i la responsabilitat, envers la seva societat, de destapar i obrir els ulls d’alguns que no acaben de veure amb claredat. L’esperit crític i el silenci són incompatibles. Assistim a la creació d’un veritable espai humà de comunicació i treball en el què els uns i els altres ens tendim la mà en mig d’una eclosió d’empatia col•lectiva que ha generat esperança. Cada mà alçada, una opinió a escoltar. Cada foto presa, una imatge a reflexionar. JuanFra Álvarez Acosta Sense títol 1 JuanFra Álvarez Acosta Sense títol 2 JuanFra Álvarez Acosta Sense títol 3 JuanFra Álvarez Acosta Sense títol 4 Katia Repina Bivalino El projecte se situa a una parròquia d’un poble Bivalino, ubicada a 80 kms de Moscú, capital de Rússia. Dins de la parròquia conviuen un grup de monges, que la dirigeixen i la supervisen, juntament amb un grup de nens orfes amb edats que oscil•len entre els 3 i els 17 anys. No tots els nens han patit abandonament per part dels seus pares, n’hi ha que han estat separats de les seves famílies per abusos. Els nens, víctimes, són tutelats per les religioses. Tot i gaudir de temps lliure, fet que els atorga certa independència, els nens han de complir un règim: els hàbits i rituals que comporta viure dins d’una institució religiosa, com anar a missa i resar abans de menjar i dormir, entre d’altres. El govern rus destina uns diners per cada nen als orfandats, i des de fa poc temps també a aquesta parròquia. Per això són molts els cops que les monges han d’estar en peu de guerra per mantenir la tutela dels nens, ja que els diferents orfandats intenten apropiar-se d’ells. Les religioses veuen amb mals ulls els orfandats, d’on molts nens han intentat fugir, a causa dels maltractaments. Elles creuen que els hi poden donar més afecte i més eines per tal que en un futur proper els nens tinguin menys complicació en la inserció social. Katia Repina Abans de dormir Katia Repina Competició Katia Repina A la quadra Katia Repina Aviat vindrà l'estiu Lieya Ortega La Escocesa, art en perill d’extinció Aquest reportatge és un document fotogràfic sobre els artistes que treballen a La Escocesa, una antiga fàbrica tèxtil de Poble Nou. Aquest treball és una crítica a la situació en la qual es troben els residents de La Escocesa, així com un replantejament de la necessitat que existeixin més tallers com els d’aquesta fàbrica d’idees. Si desapareixen i deixem que els gestionin les empreses privades pot ser perillós. Aquest document gràfic parla de les persones que es veuen afectades per la remodelació de l’antiga fàbrica tèxtil. És doncs, un reflex de la vida dels artistes a La Escocesa. Lieya Ortega Plácido retrato Lieya Ortega Plácido taller Lieya Ortega Stephan retrato Lieya Ortega Stephan taller Miriam García Troncho Clara Clara és una immigrant colombiana que va arribar a Catalunya fa 10 anys. Encara que ella és enginyera agrònoma, aquí va trobar feina cuidant d’una senyora gran. Pocs mesos després de la seva arribada es va instal•lar a casa l’anciana per poder donar-li atenció les 24 hores. Amb els anys, la senyora gran ja ha perdut tantes facultats que necessita que la Clara li faci tot. La cuida com a un bebè. Totes dues porten una vida de rutina i reclusió. Qualsevol podria pensar que la Clara ho fa pels diners, sent jo la primera que va caure en aquest error. No. No tant de temps, no a costa de la pròpia salut i de perdre amics, família i joventut... Entre elles s’ha creat un vincle molt fort que les fa aguantar, a una en vida, a l’altra lluny de casa. Miriam García Troncho Sense títol 1 Miriam García Troncho Sense títol 2 Miriam García Troncho Sense títol 3 Miriam García Troncho Sense títol 4